Les set claus
Habitatges de lloguer
Aquests darrers dies els titulars de la premsa nacional s’han centrat essencialment en la Covid-19 i en la celebració de la Cimera Iberoamericana. Però també s’han interessat, en un grau menor, en un altre tema que té la seva importància, el de l’habitatge de lloguer. En efecte, fa uns dies, el ministre d’Afers Socials, Habitatge i Joventut, Víctor Filloy, va manifestar després de celebrar la comissió nacional de l’habitatge que el Govern, amb molta probabilitat, mantindria la congelació del preu dels habitatges de lloguer de cara a l’any vinent. Però aquesta mesura, que al meu parer és tardana (i això tot i que s’apliqui des de fa uns anys) i insuficient, no solucionarà el problema greu que tenim actualment a Andorra, a causa essencialment de l’especulació incontrolada que hi ha hagut aquestes darreres dècades. Efectivament, les persones que no es poden permetre comprar un habitatge (aquest és un altre tema també greu, ja que actualment una gran part de la població no pot accedir a la compra tenint els preus que es demanen) i que busquen allotjar-se mitjançant el lloguer d’un apartament –i dic apartament, per no dir piset, ja que el que es demana per una casa adossada o un xalet és actualment una barbaritat– topen sovint amb ofertes que no corresponen al que poden pagar. I quan sento les declaracions d’algunes associacions de propietaris, que amenacen de portar la decisió de congelació de lloguers als tribunals i acusen el Govern d’intervencionisme o declaren que el problema prové dels salaris que són massa baixos a Andorra, només puc somriure. El problema que tenim actualment amb el tema dels lloguers prové, al meu parer, tant de les institucions, que han deixat durant anys especular sense posar-hi límits, com de la major part de propietaris, que són els que han especulat i provocat aquest increment de preu, actualment insostenible per a la major part de treballadors.