Fer-se passar un capritxet?

El mes passat, un mitjà de comunicació va llançar una campanya contra el sistema d’ensenyament francès i en particular contra el Lycée. A la base, algun pare descontent per alguna raó i un periodista que no n’era al seu primer intent i que, penso, no va pas actuar amb gaire professionalitat, contrastant i modulant la informació de què disposava.

Si del que es tractava és d’algun pare descontent amb el sistema i que desitjava que el seu fill en canviés, potser hauria estat més encertat un titular celebrant la possibilitat que dona als pares l’estructura educativa andorrana permetent el canvi de sistema, tot i restant dins de l’escolarització pública: ordenació única al món.

Cal agrair a la ministra d’Educació la promptitud en sortir a defensar el manteniment d’aquesta arquitectura educativa particular i recordar els òrgans que en sostenen el bon funcionament.

Que alumnes d’un sistema es canviïn a un altre passa pràcticament cada any sense ni tant de soroll ni amb la necessitat de cap campanya intentant denigrar-ne l’un o l’altre element.

Pel que he pogut saber, fins al moment present, ha estat més aviat el Lycée qui, any rere any, més incorporacions ha comptat. Això no significa que la tendència no pugui canviar, ara bé, cal precisar-ho, els canvis de sistema educatiu s’han mantingut sempre en nivells testimonials.

No contemplar el tipus d’any que ens ha tocat viure, a tots, en el paper brut que va iniciar la campanya, implica una voluntat de fer mal i no crec que la gran majoria dels ensenyants, siguin del sistema que siguin, s’ho mereixin ja que els ha tocat fer front, sense cap preparació prèvia específica, a un canvi radical en la manera d’ensenyar.

En aquest sentit, la pandèmia ens hauria d’ajudar a reflexionar, a més de sobre la sanitat, sobre l’ensenyament també. Hauria estat igual si els nostres centres escolars haguessin tingut unes altres dimensions? Dimensió més humana, per exemple?