Emancipar-se, una utopia

L’emancipació o emancipar-se es defineix com la capacitat de viure de forma independent al marge de la cura dels progenitors o familiars. La dificultat per emancipar-se ens afecta perquè no podem desenvolupar el nostre projecte de vida personal. L’edat mitjana d’emancipació se situa en els 29,3 anys, ja que els preus desorbitats dels lloguers unit als preus altament especulatius i l’absència d’habitatge de protecció pública, la precarietat laboral i la constant crescuda de la cistella de la compra són els principals problemes per accedir-hi. Per fer-nos una idea del que això significa, un jove d’Andorra s’emanciparà, de mitjana, vuit anys més tard que un jove de Suècia. Arran de la crisi de la Covid-19 els joves són el col·lectiu més afectat, juntament amb els pensionistes i els majors de 55 anys, i amb més risc de patir pobresa i risc d’exclusió social. La desigualtat de gènere també afecta l’emancipació per a les dones joves respecte als homes, ja que les dones generalment ocupem càrrecs i treballen en sectors feminitzats que tenen menys remuneració econòmica respecte als càrrecs i sectors que ocupen els homes, i això incideix de manera directa en la seva capacitat econòmica disponible per poder-se emancipar. L’accés a un habitatge digne i assequible és una necessitat que tots i cadascun de nosaltres tenim dret a assolir. Si bé és cert que l’accés a un habitatge digne sempre ha estat una reivindicació de la classe treballadora, actualment els joves es troben davant d’una situació que podríem qualificar de dramàtica. Que cada dia no deixa d’agreujar-se davant d’unes polítiques neocapitalistes que fan prevaldre l’interès particular davant de l’interès general i situen l’economia per davant de les persones. Aguditzant més si s’escau la precarietat laboral i social menyspreant la tan fragilitzada classe mitjana, que acaba de fer aigües per tots costats davant dels poders econòmics.