Personatges (IX)

Aquest any es compleix el centenari del naixement d’una escriptora que hauria pogut ser una de les més importants del segle XX en llengua castellana. Carmen Laforet va irrompre en el panorama literari de la postguerra amb la seva novel·la Nada, que va guanyar el premi Nadal l’any 1944. Tenia només 23 anys i l’obra va causar un gran impacte pel seu estil realista i feminista, gens habitual en aquells moments. A partir d’aleshores tot li va anar malament: la relació amb la seva família, el matrimoni, una crisi religiosa derivada d’una relació sentimental prohibida pels codis morals de l’època... ja res no va ser igual i després d’alguns intents fallits va deixar d’escriure definitivament.

Deu anys abans, el 1911, havia nascut Ángeles Santos, qui, de manera similar a Carmen Laforet però en l’àmbit de la pintura, va aparèixer amb un quadre espectacular l’any 1929 en una exposició col·lectiva a Madrid. Aquest quadre, titulat Un mundo, s’ha convertit en una icona de la pintura surrealista de les avantguardes europees dels anys trenta. Després d’exposar en solitari l’any següent, amb quadres magnífics que van rebre l’atenció dels crítics i artistes més qualificats, la seva família la va tancar en un sanatori perquè no entenia que una noia de 18 anys pogués pintar fora del ordre establert. Aquest fet li va provocar una crisi personal que la va dur a deixar la pintura durant més de trenta anys. Quan hi va tornar, la seva obra ja no tenia res a veure: eren bodegons, paisatges i jardins sense més interès que el decoratiu.

Així doncs, la vida d’aquestes dues genials creadores va quedar truncada. Dissortadament, en aquells anys la societat no tolerava que una dona sortís del rol que tenia assignat només pel fet de ser-ho. Sembla que el gran Italo Calvino pensés en elles quan va dir: “Tota història no és cap altra cosa que una infinita catàstrofe de la qual intentem sortir de la millor manera possible.”