Lliure circulació

Els tecnòcrates de la UE ens reben tal com robots a Brussel·les, amb un document generalista on s’engloba tot el cabal comunitari que segons ells, per descomptat, hauríem d’aprovar i d’assolir disciplinadament. Tenim clar també que es tracta d’un document de màxims, sotmès a transaccions amb els imponderables d’estira-i-arronsa. Aquesta negociació s’estructura i es desenvolupa per temàtiques i per etapes. Ara sembla que toca parlar de la lliure circulació de persones dins de tota la geografia europea. No és un detall menor, ja que estaríem parlant d’admetre una liberalització de l’arribada i establiment dels ciutadans comunitaris, entrar o no de ple a la Schengen Area. Sempre he pensat que això constitueix una línia vermella infranquejable, ja que Andorra ha de mantenir les seves competències i el control absolut en matèria d’immigració, residència i treball, conservant el sistema de quotes arbitràries. No podem permetre empassar-nos la gestió indiscriminada de 500 milions de persones potencials, ens mancarien i malbarataríem recursos, també en detriment d’un segell diferencial que ens caracteritza i que és la seguretat. Que no se’m mal interpreti, ja que els andorrans tenim molt clar que hem de fer passos decidits vers un acompliment dels deures socials. No obstant això, aquest neguit ha de ser compatible amb la sostenibilitat de l’Estat, i aquí és on els números no quadrarien amb una permeabilitat de màniga ampla. La delegació andorrana, abans de viatjar a Brussel·les, acostuma a debatre, convocant actors i operadors de la societat que el govern considera representatius. No soc un fan eufòric del sistema suís en qüestions de participació ciutadana, tot i que, abans d’abordar qualsevol negociació, penso que caldria apel·lar a la democràcia participativa amb la convocatòria de diversos referèndums sectorials, i això abans de confrontar-se amb els homes de negre, de qui no cal esperar cap favor.