'Nomadland' i les pensions

Fa uns dies vaig veure Nomadland. Sortint de la sala, dues noies comentaven la pel·li demanant-se si podrien acabar així els seus dies: vivint en una furgoneta, movent-se de ciutat en ciutat i fent feines esporàdiques per sobreviure a una edat que, segons els estàndards d’aquesta societat de progrés en què vivim, ja tocaria gaudir del retir després dels anys treballats. I això és sobre el que va reflexionar una d’elles: però tindrem retir? Tindrem pensió? No era Andorra i no eren cotitzants a la CASS però qualsevol treballador del Principat que estigui mitjanament lluny de la jubilació podria tenir exactament el mateix pensament. Fa un pilot d’anys que se sent la mateixa diagnosi, ull que les reserves no són eternes, que el sistema es va dissenyar amb una realitat diametralment diferent –era l’any 1968, no cal dir res més– i que el dia que els diners de la caixa s’esgotin l’Estat no tindrà la capacitat per pagar. Però els que en tots aquests anys havien de prendre la decisió d’implementar la reforma que permeti la supervivència del sistema públic no s’han animat a fer-ho perquè no corre pressa i ja s’ho trobaran els que vinguin i perquè és política i tothom vol guanyar eleccions. Però el rellotge no ha deixat de córrer i el perill ja és més a prop. I malauradament s’apropa en un moment econòmic molt delicat per l’impacte de la pandèmia. Però és el que té fer córrer el rellotge, que quan irremeiablement s’ha d’actuar potser és quan menys toca. Ara hi ha la voluntat d’articular un pacte d’Estat però de moment l’única discussió política que s’ha sentit no és pas esperançadora perquè s’ha centrat en la forma, quan per resoldre el problema l’únic que importa és el fons. S’han d’apujar les cotitzacions? Ens jubilarem més tard? El sistema ha de ser mixt, barrejant la tradició pública i una assimilació als plans de pensions privats? Aquestes són les preguntes que estaria bé que es responguessin als afiliats que nodreixen el fons i que aspiren a ser jubilats amb pensió algun dia.