Guai!

Si conviviu amb adolescents o al carrer pareu l’orella poden passar dues coses: que no els entengueu o que se us posin els pèls de punta. La llengua no s’escapa a les modes i en l’argot adolescent, el llenguatge teen, la tendència és saludar-se dient holis, inundar la parla d’anglicismes i castellanismes i abusar de puto i en plan. Puto s’utilitza com a prefix i serveix per emfasitzar allò que es diu, quan una cosa els agrada molt, els putoencanta o els putoflipa, mentre que en plan no s’utilitza com a adverbi sinó com a expressió buida de significat que apareix sense solta ni volta per iniciar qualsevol frase.

La llengua no és un codi inamovible sinó una eina que permet la comunicació i que els parlants adapten a les seves necessitats, que en el cas dels joves va lligada a la recerca d’una identitat de grup que els separi dels adults. Amb tot, la situació no seria per posar-se les mans al cap si no fos perquè és en aquesta parla col·loquial que el català rep més interferències, demostrant així la seva minorització en relació amb d’altres llengües hegemòniques com el castellà o l’anglès. Res de nou! De fet, molts de nosaltres hem viscut el naixement i mort d’expressions com tronco, molar mazo, pillar un txungo, i que tiri la primera pedra qui no hagi dit mai “te das cuen?”.

Utilitzar el català en qualsevol registre i situació comunicativa hauria de ser guai, una expressió que es va popularitzar als anys vuitanta per demostrar sorpresa i que, també de sorpresa!, no es tracta d’un manlleu del castellà sinó que es va inserir al català provinent del gòtic wai molts segles enrere. Pouant en el Diccionari etimològic de Joan Coromines, Ramon Llull, al segle XV, la utilitzava com a interjecció de dolor i per demostrar sorpresa. Amb el mateix significat, “Guai!” apareix també a la novel·la cavalleresca Curial i Güelfa. Així és la llengua, hi ha expressions que es queden i d’altres que se’n van.