Semblança de normalitat

El cap de setmana passat vam tornar a una semblança de normalitat, amb retencions d’entrada i de sortida del país per les dues fronteres i botigues i carrers comercials amb certa afluència turística. No obstant això, no ens hem d’enganyar, es tracta d’un retorn fràgil, subjecte a qualsevol variació de l’evolució de les dades sanitàries. En efecte, quantes vegades hem hagut de tornar enrere aquests darrers quinze mesos pel que fa a l’aixecament o a la imposició de restriccions? Segurament menys que molts altres països del món, si ho comparem, ja que després del primer confinament, que va afectar quasi la totalitat del planeta, les mesures restrictives que les autoritats andorranes van establir van permetre a la població andorrana viure amb certa normalitat. Si obviem els entrebancs per sortir o entrar del país i els problemes econòmics derivats de la gestió de la pandèmia per part dels nostres veïns, hem pogut sortir sense limitacions temporals i, amb alguna restricció o altra, practicar esports, anar al gimnàs, al bar, al restaurant o al cinema, visitar museus i fins i tot relacionar-nos amb els nostres familiars i/o amics. Per aquesta raó hem de ser molt curosos si volem que aquest retorn a una semblança de normalitat duri en el temps, si volem que el proper estiu sigui el mínim de restrictiu possible i permeti que la nostra economia pugui iniciar una semblança de recuperació. Només d’aquesta manera arribarem a superar aquesta crisi, seguint de manera escrupolosa les normes sanitàries, vacunant-nos (i em permeto fer un comentari sobre les declaracions fetes aquesta setmana sobre les vacunes per algun polític no adscrit, ja que trobo escandalós que un personatge públic, representant dels ciutadans, pugui declarar que es vacunarà d’aquí a dos anys, quan hagi vist els efectes a mitjà termini sobre els que s’han vacunat) i protegint-se un mateix alhora que es protegeixen els altres.