Viure amb resiliència

Marc Aureli va dir: “Les coses que estimem són com les fulles d’un arbre, poden caure en qualsevol moment quan s’alça el vent.”

Fa poques setmanes vaig acabar de llegir el llibre Ikigai, de Francesc Miralles i Hèctor Garcia. Gran llibre, te’l recomano. En ell s’explica quines són les pràctiques bàsiques per viure una vida equilibrada i longeva, molt longeva, com ho fan els residents de l’illa d’Okinawa al Japó.

Miralles i Garcia han descobert els elements indispensables que condueixen a una vida centenària. Parlen d’estar sempre actiu, de no estressar-te, de menjar i beure adequadament, de tenir sempre propòsits i il·lusions, de rodejar-te de la família i de bons amics, d’estar en bona forma física, de somriure, de connectar amb la natura, de donar sempre gràcies, de viure intensament el moment i també d’intentar ser sempre resilient. I avui intentaré explicar amb els pocs mots que em permet aquesta columna en què consisteix ser resilient.

Hi ha persones que es caracteritzen per la seva gran capacitat de resiliència. Són aquelles que tenen com a arma la seva capacitat de seguir a flotació davant les dificultats i com a principal suport la visió de la dificultat com a aprenentatge.

Les persones resilients tenen, com els joncs, la capacitat de ser flexibles quan el vent assota amb força. Saben que anar en contra de les circumstàncies les farà perdre energia i opten per tenir una ment oberta. Saben què és allò que els fa mal i els molesta i comprenen que el suport fonamental del seu benestar depèn de cuidar-se a si mateixes. Identifiquen les seves debilitats, però també les seves fortaleses per posar-les en marxa quan sigui necessari. Saben que l’acceptació és la compa­nya aliada de l’avanç i el canvi. Perquè només quan acceptem el que ens passa podrem començar a treballar per millorar-lo. D’una altra manera, si ho neguem, l’únic que fem és donar-li més força.