La crítica

Una de les més famoses sentències de Napoleon Hill és aquesta: “Si has de malparlar d’algú, millor no ho facis, escriu-ho a la sorra de la mar, prop de l’aigua.” La diversitat de pensament és una de les majors riqueses de l’ésser humà. Per sort, cap de nosaltres és igual als altres. Interpretem la vida de forma ben diferent, ens mouen estímuls diferents, som sensibles a diferents sensacions, perseguim somnis dispars i la nostra escala de valors és extraordinàriament variada. Aquest fet, que d’entrada sembla que pugui ser acceptat de forma universal, a la pràctica no ho és ben bé. Els humans disposem d’un automatisme cerebral que ens activa amb facilitat l’esperit crític. Ens costa poc fer una valoració negativa d’una altra persona, d’un fet o d’una situació. Tot allò que noencaixa amb la nostra visió i amb els nostres valors, ho classifiquem com a no vàlid i disparem ràpidament la crítica pertinent. Tendim a criticar els fills, la pròpia parella, els amics, els companys de treball, i per descomptat aquells que tenim més lluny de nosaltres i han tingut actuacions que no quadren amb els nostres principis. I sovint ho fem sense pensar, sense un mínim procés analític previ, i caiem en aquest parany tant quan valorem les coses més banals, com les que tenen més substància.

Passem gran part de la nostra vida analitzant els defectes dels altres. És aquest un temps magnífic que podríem utilitzar per analitzar-nos a nosaltres mateixos, amb la idea en ment de combatre els nostres propis defectes. La crítica no constructiva és un element important en el conjunt de pensaments negatius de l’ésser humà, que no fan altra cosa que perjudicar-nos psíquicament i intel·lectualment. Et proposo un exercici: si estàs a punt de llançar una crítica, practica el pensament oposat. Para’t uns segons i, sent honest amb tu mateix, valora si aquest defecte que estàs a punt de criticar, també t’acompanya. I si és així, calla, no segueixis. El teu esperit adquirirà una nova dimensió i creixeràs com a persona.