'Long life' al pa amb tomaca

Les pluges ens han signat una treva i hem tornat a ocupar les terrasses per fer allò que tant ens agrada: reunir-nos al voltant d’una taula. De sempre, menjar ha estat un acte social que referma els llaços que uneixen les persones. Els grecs l’entenien com un plaer compartit i els romans, sense saber-ho, amb la tabula peutingeriana, un mapa de rutes de l’imperi que incloïa hostals on fer un mos, van inventar-se la guia Michelin.

Més enllà del fet social, el menjar també és una manifestació cultural. De fet, la Unesco protegeix algunes gastronomies, com la dieta mediterrània, o plats, com la pizza napolitana, amb el distintiu Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. El problema és que ara que havíem après a demanar escopinyes i olives farcides, i no berberetxus i olives rellenes!, la llengua paga les conseqüències de la globalització de la gastronomia. Els restaurants serveixen brunchs o drunchs, la seva versió nocturna, de menjar healthy, veggie o flexitarian a foodies que en descriuen el seu mouthfeel, la sensació en boca, i defensen l’slow food, el menjar a poc a poc de tota la vida.

Ara és el torn de l’anglès, però durant molts anys els gal·licismes van ser la nostra baguette de cada dia i amb la nouvelle cuisine van arribar chefs i sommeliers. En realitat, el mot restaurant prové del francès i té un origen curiós. Durant la Revolució Francesa, un tal Boulanger va penjar un cartell al seu hostal amb el lema Venite ad me omnes qui stomacho laboratis ego restaurabo vos, veniu a mi els estómacs cansats i jo els restauraré. Del verb restaurar, per derivació semàntica, en va sorgir la denominació del local.

Amb tot, l’important és saber què mengem. Fa poc, The New York Times publicava que els entrepans de tonyina de la cadena Subway no tenien restes de l’ADN d’aquest peix, així que mentre el pa amb tomaca mantingui traces d’oli verge de la primera premsada estem salvats.