'Monaquitzats'

Mònaco, un presumpte paradís, té molts més assalariats que habitants, molts més. Dona feina a 56.000 persones i d’aquestes, poc més de 8.000 hi viuen. Les altres majoritàriament s’hi desplacen cada matí des de França, una riuada de transfronterers que són els que s’ocupen que res es pari. I alguns no cal ni que es moguin. Abans de la pandèmia ja tenien molt desenvolupat el teletreball. No resulta gaire complicat entendre-ho. Tothom sap que els preus immobiliaris estan pels núvols, però, fins a quin punt? Les completíssimes estadístiques Monaco en chiffres, en què la nostra administració s’hauria d’emmirallar, ens precisen l’abast de la tragèdia. 47.616 euros el metre quadrat el 2020. Per poc menys de 2,5 milions es pot adquirir un piset de segona mà de 50 metres quadrats. No és d’estranyar amb els només 2,2 quilòmetres quadrats d’un país que actua com a imant de milionaris de tot el món que han enfilat el preu mitjà de la compravenda als 5,2 milions. Els 38.000 habitants, 8.000 dels quals monegascos, no componen una piràmide, sinó un rectangle en posició vertical, característic de l’envelliment poblacional. A Andorra estem lluny d’aquest model. Hi ha carestia de sòl, concentrat al fons de vall, i per rendibilitat i mercat –arriben molts residents passius i professionals independents– els promotors han apostat per l’alt estànding. El preu del lloguer dels pisos ha crescut sense parar i no tan sols ha acabat convertint-se en un problema social, sinó que minva la competitivitat per atreure treballadors forans. En aquest context la temptació és mirar a l’Alt Urgell. Afavorir el mercat transfronterer i que Andorra esdevingui un Mònaco pirinenc apte només per a rendes altes. Com Liechtenstein, on el 70% dels que hi treballen no hi viuen. És el model respectable de dos dels països amb la renda per capita més alta, però jo no el vull. Copiar-lo seria un error del qual ens penediríem; potser seríem més rics però a costa de deixar-nos-hi l’ànima.