Les Rambles de la Vida

El 17 d’agost del 2017 –com oblidar-ho?–, un atemptat terrorista tenyia de sang les Rambles, a Barcelona. L’endemà, va ser el torn de Cambrils.

El poeta Manuel Montobbio era, llavors, ambaixador del Regne d’Espanya a Andorra. El llibre de condolences obert a l’ambaixada era introduït per uns versos: els que inicien el poema Rambles de la vida que va ser presentat a Barcelona, el 14, i a Andorra, el 15, del passat juliol.

Montobbio, originari de la ciutat comtal, ha encaixat una profunda ferida que el colpeja en el més profund de la seva ànima: les Rambles formen part del seu ésser més pregon, més entranyable. Les Rambles de Barcelona són ell...

I això mateix ens il·lustra el poema: les Rambles, de la mà del pare, són descobriment d’un espai, d’unes persones que van molt més enllà de les del nucli familiar; són somni; són espai d’amistat i d’estudi; són revelació del diàleg entre la llum i l’ombra sota el fullam dels plàtans; són escenari dels primers escrits, dels primers qüestionaments; són espai de formació activa: són Norma... I són àmbit de retrobament amb la ciutat; amb si mateix... Com també són les del pont de la Immaculada / del mil nou-cents noranta-u, amb la Dulce: punt culminant de formació.

I són les Rambles que l’atemptat profana! Les que li han estat vial de vida que hi ha qui pretén transformar en riu de mort!

Les Rambles que són / en mi –confessa el poeta– que formen part / de la meva geografia / poètica.

El poeta eleva una pregària als àngels de les Rambles –com pot ser que no hi siguin?– perquè les Rambles són vida; les Rambles són el flux intern que ens nodreix, tothora. No dormen mai... N’apel·la a la figura de Lorca, ja des de l’inici del poema, invocació que serveix de conjur: volies Federico / que fossin / les Rambles / l’únic carrer / que no acabés / mai: / mai acabaran.

No acabaran mai, les Rambles: són el corrent intern que ens fa créixer: són cultura, poesia, vida.