Agost

Agost sempre m’ha semblat un mes interessant i ple d’oportunitats, més enllà de ser un període tradicionalment de vacances -per a alguns- i del dolce far niente.

Des que vaig entrar en el món laboral, fa unes quantes dècades, només he fet uns dies de vacances al mes d’agost, la resta dels anys l’he treballat. És un temps que em permet millor la reflexió i l’organització amb pausa de les idees, sense la presa del dia a dia, sense interrupcions, preparant la tornada a la tardor.

Agost és retrobaments d’amics i famílies, desitjats o no, com l’obra de teatre Agost (Comtat d’Osage) del dramaturg nord-americà Tracy Letts, estrenada el 2007. Ambientada a Oklahoma, durant un d’aquest calorós mes, se centra en les relacions, complicades i descarnades, d’una família que es veu obligada a retrobar-se el dia que el pare desapareix. Vaig tenir el privilegi de veure el muntatge dirigit, el 2012, per Sergi Berbel i protagonitzat per les extraordinàries Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. És un text que et convida a reflexionar sobre les nostres pròpies relacions familiars i sobre com fem front a la vida i a les seves adversitats.

Agost també és quan, suposadament, no passa res i els diaris s’emplenen de notícies lleugeres i aquelles de poc pes informatiu que en un altre moment de l’any ni tan sols sortirien publicades. Malgrat això, portem dos agosts amb, entre altres, onades de la Covid-19 i enguany, a més a més, amb la publicació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides. Un document sobre l’escalfament global del nostre planeta, la seva intensificació i irreversibilitat si no prenem mesures més enllà de les bones intencions, i que ens ha caigut, malgrat ser la crònica d’una mort anunciada, com un gerro d’aigua freda.

Agost, temps per al descans, un respir que segons els especialistes propicia el pensament creatiu. Aprofitem-lo bé, estiguem fent el que estiguem fent.