Lliçó de vida

El setembre ja treu el nas. S’albira una nova rentrée, la tornada a la rutina després del període vacacional.

Se n’ha parlat molt, de forma merescuda, del paper essencial que ha tingut l’equip educatiu aquest any i mig de pandèmia. Efectivament, es van reobrir les escoles només tres mesos després del confinament i no va quedar interrompuda l’educació i formació dels nostres alumnes, un dret universal i inqüestionable.

Ara bé, avui m’agradaria dedicar aquest article a un altre col·lectiu que ha estat a l’altura, amb escreix, i que es mereix tot el meu reconeixement i admiració.

Em refereixo a les nenes i nens, joves, adolescents, que s’han adaptat a les circumstàncies de la pandèmia i als requeriments establerts, de forma exemplar, per poder tenir les escoles obertes, sense queixar-se i aconseguint normalitzar totes les actuacions que mai ningú s’hauria pogut imaginar, ni en el pitjor dels escenaris. No va ser fàcil per a cap d’ells, a qualsevol edat, portar una mascareta tot el dia, no relacionar-se amb companyes o companys d’altres cursos, dinar en una taula sempre amb les mateixes persones, acomiadar-se dels pares –els més menuts– a la porta de l’escola i no de la classe, passar periòdicament per la prova del palet al nas que aconseguia fer-los emocionar, humidificant-los els ulls, per comprovar que no estiguessin contagiats… I un llarg etcètera.

Quan el 25 d’agost passat la ministra Ester Vilarrubla i la secretària d’Estat de Salut, Helena Mas, van donar les directrius per a aquest nou curs, ens vam centrar en quins serien els canvis, ja donant per fet que els que es mantenien es podrien complir sense problemes.

I, de fet, així és! Els infants i joves ho han fet i ho seguiran fent aquest curs. Sense cap mena de dubte ells han estat la gran vàlua perquè l’educació al nostre país sigui possible i segueixi sent un orgull nacional. Han demostrat una capacitat d’adaptació grandiosa, molt més alta que la nostra, ja que sovint ens queixem de les restriccions que patim.

Em sento orgullosa de tots ells i valoro molt el que han fet per Andorra. Perquè, sense cap mena de dubte, ens han donat una lliçó de vida. L’alumnat compta, les persones compten!

*Rosalina Areny, Secretària d’organització de DA