Intransigència cultural

Estic enutjada. És un tema que fa dies que em preocupa, la seva situació i com l’entoma una part de la ciutadania. Cada cop més em sento més forastera al meu país. No ho havia fet mai, però ara compto les vegades que no m’atenen en català als serveis públics o quan rebo comunicacions telemàtiques o em descarrego una nova App d’un centre esportiu. Estic cansada d’haver-me de justificar i de reclamar que se’m considerin i respectin els meus drets lingüístics. Sabia que la situació no era gens encoratjadora. En el treball Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra (1995-2018) l’indicador lingüístic, que sintetitza els nivells de coneixement i ús de les llengües, no havia variat gaire respecte del 2014, però ja mostrava la tendència predominant del castellà sobre el català, una situació que s’havia invertit en l’estudi anterior, quan després d’uns anys de crisi econòmica va augmentar l’indicador del català fins a situar-se en primer lloc. A més a més, les situacions afectades per un augment de la presència del castellà en detriment del català ja no només es donaven en el sector serveis, sinó també en algunes situacions de l’àmbit públic, com el sanitari. La Llei d'ordenació de l'ús de la llengua oficial, de 1999, parla del “dret i el deure que tenen les persones que no parlen el català, de mantenir una relació d'integració lingüística amb Andorra”. Aquesta és una opció lliure de la persona i no pot ser ni forçada ni induïda. És una llei que s’oposa a qualsevol actitud d’intransigència. En canvi, ens trobem amb la intransigència d’alguns, contra l’ús i el reconeixement del català, amb discursos xenòfobs i sense pudor a les xarxes socials, des del més covard anonimat –no entenc com se’ls publiquen–, o a la vida real, menyspreant absolutament la nostra llengua. Posem, sense demora, totes les eines, tant públiques i com privades, per solucionar aquesta situació i estimem-nos i respectem-nos una mica més.