Temps de jubilació

S’està parlant molt de punts o de quants anys, i crec que estaria molt bé que féssim alguns números. Avui dia, un arquitecte o un metge que acabin la seva carrera traient-se totes les seves assignatures cada any, i que no hagin repetit res mai, acaben amb 24 anys amb molta sort, sense comptar possibles màsters, i un llicenciat de qualsevol altra carrera que mai suspengui res, amb 23. Si aquests llicenciats intenten doctorar-se s’afegeix a la seva formació un mínim de tres anys més que no cotitzen i ens plantem com a poc en 26 o 27 anys. No fa falta ser de ciències per adonar-se que 27 anys i 38,5 més donen com a mínim 65 anys i mig per cobrar una pensió completa, això suposant que mai s’estigui en atur, que es comenci a treballar l’endemà d’acabar l’educació i que mai de la vida se suspengui res. Als nostres governants se’ls omple la boca que cal canviar el model productiu, que no social, que la formació és importantíssima, i resulta que avalen amb tot un seguit de tècnics un model de pensions que condemna els més preparats a saber abans de començar a treballar que no podran cobrar una pensió completa. Tornem a la mateixa sensació que ja hem patit en els últims 15 anys: per què estudiar si no compensa? Em poso a treballar i llest. Mentre no imposem la idea que la formació entesa com una carrera, FP o qualsevol altra sempre és més avantatjosa tenir-la que no tenir-la, mai podrem rebaixar el nostre nivell de fracàs escolar. Si tinguessin aquesta formació, els nostres representants haurien après, almenys, a sumar. Avui en dia a Andorra molts treballadors no poden exercir el dret a la jubilació per un motiu molt justificat, com ara la supervivència, ja que si accedissin a això els suposaria una disminució d’un quaranta per cent dels seus ingressos com a mínim per a tota la vida que els pugui hipotèticament quedar.