L'emergència de l'habitatge

Vivim un còctel explosiu que està provocant una autèntica emergència. Edificar a Andorra és molt car pel cost del terreny i els materials, per les estrictes normatives d’edificabilitat i la lentitud dels tràmits. Les persones cada cop viuen més soles i més temps, fet que provoca més demanda d’habitatge. Els tipus d’interès són molt baixos, es prefereix invertir a comprar habitatge en lloc d’un dipòsit bancari.

Patim la pressió d’inversors que utilitzen l’habitatge com un bé d’inversió o per altres motius “desconeguts”. L’arribada de residents forans d’alt poder adquisitiu tira pels núvols la demanda d’habitatge de luxe. A més, hi hem d’afegir la manca de transparència pública de les propietats i societats i la manca de polítiques públiques més enllà de tiretes.

Crec que el problema és prou complex com per enfocar-lo des d’una multiplicitat de mecanismes: no hi ha cap solució fàcil.

No obstant, caldria diferenciar els mecanismes que hauríem d’emprendre cap a inversors depredadors i residents forans en habitatge de luxe: amb impostos més elevats, transparència amb un bon registre de propietat i obligant a destinar part de les promocions de luxe a habitatge assequible.

D’aquells mecanismes per a les societats familiars o petits propietaris que sempre han llogat de manera propera: facilitar tràmits, reduir cessions obligatòries i donar incentius fiscals. Per diferenciar, caldrà crear un índex de preus. Després hauríem de fer solucions fora de mercat amb habitatge social i promoure l’habitatge cooperatiu.

En conclusió, caldrà molt talent públic per poder afrontar l’emergència que vivim. S’està afectant greument la salut, la vida i els drets de milers de persones al nostre país per a l’enriquiment d’uns pocs. Caldran decisions valentes, innovadores i ben orientades.