El comiat silenciós

Com cada matí, de camí a la feina, agafo un dels diaris gratuïts que hi ha a la cantonada del meu carrer. Dono un cop d’ull a la portada i el poso dins la bossa tot i esperant tenir un moment durant el dia de fer-hi una ullada, per allò de saber què passa al país. Avui la portada no la protagonitzen ni la Covid ni el Govern ni els polítics sinó que el protagonista és un desconegut: “Mor un treballador a l’obra del Punt de Trobada”, i penso quina pena, com deu estar la família. Se’m fa estrany imaginar que aquest home ha dit adeu al matí al sortir de casa i ja no hi tornarà. És el que tenen els casos de mort sobtada, imprevisible, inesperada que deixen els supervivents amb aquella sensació que la pèrdua no és real. Entro a la feina, la gent comenta la notícia, ja se sap que tots som una mica voltors en aquests casos i ens agrada saber-ne més detalls, els whatsapps en van plens: imatges, comentaris, tothom coneix algú que el coneixia. No entenc per què fem safareig de les desgràcies. Jo en fujo, no m’agrada, em fa sentir incòmoda, ho trobo poc respectuós vers la víctima, que ja no hi és, i vers la seva família i amics prefereixo guardar silenci, és la meva manera de mostrar-los comprensió i afecte, encara que ells no ho sàpiguen. Dos del migdia, rebo un missatge: mare, l’accident… és el pare de… I tinc la reacció irrefrenable de trucar, però no ho faig, no és el moment. I automàticament em ve al cap la imatge del Jordi, no érem amics i segurament ell havia oblidat el meu nom, només havíem coincidit en algunes ocasions, et trobes aquí i allà, fas la xerrada i t’acomiades amb un fins aviat. El recordo mirant com jugàvem a pàdel i fent-nos comentaris que ens feien riure, mirant la seva parella, a qui conec millor, amb aquella mirada de l'amor del primer dia malgrat que ja feia anys que compartien la seva vida, sempre contents i de cop el trobo molt a faltar i m’encantaria fer-li una abraçada i tornar a riure amb ells com la darrera vegada.