Descansa en pau, Maria

Dolça. Respectuosa. Discreta... Podria continuar buscant adjectius per definir-la, la llista s’aniria allargant...

Va ser la meva primera mestra a l’escola francesa. Va ensenyar-me els primers mots en francès; va ser qui, per exemple, va fer-me entendre que el cúmul de les lletres e, a, u, es llegeix o i significa aigua...

Anys més tard, una vegada inscrit en les llistes de suplents per a substituir mestres a les escoles franceses d’Andorra, única forma que teníem, aleshores, els andorrans per accedir a la docència, vaig tornar-la a trobar.

Formaven, amb el mestre Montestruc, un equip pedagògic modèlic. Seguien els infants durant dos anys. Hi vaig aterrar per tal d’adquirir un mínim de formació, sobre el terreny, abans d’haver de trobar-me sol davant d’una classe. Ambdós van ser, per a mi, sempre més dos referents en la manera de preparar una jornada de classe, de com procedir davant d’un imprevist, de com tractar els alumnes, de com dosificar el treball...

Vaig seguir moltes més formacions després. Molt, però, en la meva manera de fer, com a docent, venia d’aquell mes i mig passat al CM1 i 2, a l’escola d’Andorra la Vella, l'any 1969.

Prop d’una dècada més tard vam tornar a coincidir.

Ens havíem inscrit en un mateix curs d’estiu destinat a ensenyants de llengua francesa en context no francòfon, a la universitat de Grenoble. No només vam fer el viatge junts, sinó que vam compartir molts moments d’aquell juliol d’estudi més que profitós. M’atreveixo a dir que vam anar teixint un lligam de recíproca estima.

De llavors ençà, sempre que ens trobàvem –generalment en actes culturals– cercàvem un moment per intercanviar quatre paraules.

Quan vaig ocupar algun càrrec públic, però, si coincidíem solia fer-me hola, de lluny, amb la mà. Si jo no m’apropava a saludar-la, ella no ho feia. Em deia:

–Ves, ves, tens massa feina. No vull destorbar.

Mai no ho vas fer.

Descansa en pau, Maria Aleix Santuré.