Fer l'andorrà sent àrbitres

El Tribunal d’Arbitratge neix, segons els seus propulsors, amb la vocació de posicionar Andorra com a “centre neuràlgic” de l’arbitratge en el mapa internacional. Una declaració d’intencions força ambiciosa que aglutina lloables objectius com la descongestió de la càrrega judicial de la Batllia o el fet d’aportar riquesa a través d’una nova pota de l’anhelada diversificació econòmica. I per conjugar totes aquestes fites es reivindiquen els orígens del Principat com a garantia de la neutralitat històrica del país.

La lírica sona molt bé, de fet és inqüestionable perquè pocs països poden presumir d’haver nascut d’un arbitratge, haver-se mantingut desmilitaritzats durant més de vuit segles i alhora projectar una posició pacífica al tomb dels diferents conflictes bèl·lics que han anatsucceint al llarg de la història. Conscient de les limitacions, Andorra ha estat capaç de mimetitzar-se amb les muntanyes amb un murri olfacte per tal “d’evitar un gran dany o aconseguir algun profit”, tal com descriu el Manual Digest. Ara bé, tota aquesta retòrica grinyola amb l’atrevit propòsit d’immiscir-se en litigis de multinacionals estrangeres. Fer-se l’andorrà justament és el contrari de prendre part d’afers aliens. I de les resolucions del Tribunal d’Arbitratge haurà d’emanar una sentència –de primera i única instància– que podrà ser de tot menys ambigua. La contractació d’àrbitres internacionals que tant poden venir de Lió, Beirut o Bogotà és una arma de doble tall, ja que per més reputats que siguin no s’ha d’oblidar que estaran actuant sota el paraigua del TAPA –i en representació del Principat– sense tenir cap altra vinculació amb el país que no sigui la professional i encara menys amb indicis d’arrelament vers la idiosincràsia andorrana. El Consell Arbitral haurà de filtrar acuradament la selecció dels professionals i vetllar per la seva imparcialitat, independència i qualitat si no vol exposar la reputació que durant tants anys ha preservat Andorra al lliure albir d’un àrbitre.