En record del meu Rex

En temps de l’Antiga Grècia, els que manaven ja van veure la necessitat de tenir una hisenda pública i només podia ser ciutadà el que contribuïa amb béns propis a determinades despeses públiques o socials, i tindre o no tindre drets polítics depenia, per exemple, de poder mantenir un cavall de guerra. En el meu cas, soc capaç de mantenir i tenir cura d’un gos, i per tant a partir de l’1 d’octubre hauré de “meritar”, com em comunica la carta que he rebut, la taxa per serveis a gossos de companyia. No diré que m’agrada pagar impostos, però em sembla just fer-ho, em fa sentir part de la comunitat en la qual visc. Trobo just pagar impostos quan vaig a l’hospital i tinc una bona atenció sanitària. Trobo just pagar impostos quan veig que els infants d’aquest país tenen tres sistemes educatius públics i gratuïts o quan pago l’IGI en el preu del bitllet del cinema. Sanitat, educació i cultura són els tres pilars bàsics de la societat que necessiten recursos abundants. Fins i tot, trobaria molt just pagar un impost perquè tothom tingués dret a un transport gratuït i arribar a ser un país sostenible amb més espai per a la gent i menys per als cotxes. Però també crec que les administracions han de transmetre a la ciutadania aquesta creença meva, que és just pagar impostos i com diu un amic meu, si pago vol dir que he guanyat més. La taxa de tinença de gossos ha portat molt enrenou i a l’hora d’aplicar-la s’ha de fer amb cura i no cometre errors ni equivocacions. Tots sabem que alguns no donen d’alta el gos, però molts ho fem, i tots sabem que no sempre qui ha de comunicar la mort d’un animal, el veterinari, se n’assabenta. Un dels fundadors dels Estats Units, Benjamin Franklin, deia que “no podem estar segurs de res, excepte de la mort i dels impostos”. El Sr. Franklin l’ha encertada de ple, perquè he rebut la notificació de pagar pel meu gos que ens va deixar fa 10 anys i que va néixer l’any 2000, ara tindria 21 anys, gairebé un rècord Guiness.