L'esperit de Maixabel

Fa un parell de setmanes vaig anar al cinema a veure Maixabel, un film dirigit per Icíar Bollaín que narra la història de Maixabel Lasa, la viuda del socialista Juan María Jáuregui, assassinat per ETA l’any 2000. No és la primera vegada que es porta a la gran pantalla algun relat dels 864 morts –o d’algunes de les més de 7.000 víctimes– perpetrades per la banda terrorista, però sí que és un dels primers cops que s’aborden els encontres restauratius entre víctimes i victimaris.

En una societat en la qual davant d’un crim o un delicte sovint els sentiments es deixen emportar per les ànsies de venjança, Maixabel defuig completament de l’antic principi de justícia retributiva conegut com ull per ull, dent per dent, i practica un aclaparador exercici de coratge i valentia acceptant reunint-se, 14 anys després, cara a cara amb l’individu que va prémer el gallet contra el seu difunt marit. Certament el pas del temps cicatritza les ferides, però per intentar sanar aquelles pèrdues més doloroses Maixabel ens ensenya amb el seu exemple aparentment tabú la generosa capacitat de donar segones oportunitats –que no regalar un perdó–. Abans d’aquest pas, però, la conditio sine qua non és una penedida i honesta introspecció de l’agressor, que al seu torn també ha de sentir la necessitat de demanar disculpes per tractar de posar fi a la corresponent penitència que està complint. Un calvari que, com deixa clar el film, en cap cas és equiparable a la de la víctima a qui ha causat el dolor.

Si Maixabel Lasa, tenint en compte els condicionants de crueltat i patiment que envolten la seva història, i Ibon Etxezarreta, que arrossega desenes de cadàvers a les seves espatlles i un cop assumides les conseqüències penals dels seus actes fa un recorregut espiritual per acabar retractant-se’n, van ser capaços de parlar mirant-se mútuament als ulls, amb quina autoritat moral poden gosar certs representants públics a negar-se a dialogar quan existeix una confrontació política?