Mil·lèsima de segon

Ho sabem. Estem avisats. Tot el nostre mon pot canviar en mil·lèsimes de segon. La nostra vida és efímera, com efímer és tot el que ens envolta. D’estar feliços a sentir-nos tristos, de tenir-ho tot a no tenir res. Passar de la salut a la malaltia, de la vida a la mort. Estimar o odiar. Desitjar o rebutjar. Però la vida és això, i nosaltres som un gra de sorra en un univers ple de vida. No ens enfonsem amb petits problemes o discussions absurdes que no ens porten a res. Fora les pors o els orgulls que no ens permeten avançar.

La gran majoria de vegades ens limitem nosaltres mateixos i no diem el que sentim, el que volem sentir, o no fem el que realment volem fer. No ens adonem que potser quan tinguem el valor per dir-ho, o fer-ho, ja sigui massa tard. Com va contestar el conill a Alícia quan li va demanar: –Quant de temps és per sempre? –De vegades només un segon. El temps no retrocedeix, la vida no s’atura. Puta malaltia. Maleït accident. Puta mort.

Aquí estimats lectors sí que ja no hi podem posar remei. Tant de bo haguéssim sabut que tot acabaria tan ràpid, que la vida no és per sempre, que no cal esperar, i que la felicitat no és aconseguir coses, sinó el camí per fer-ho, o com deia Sòcrates, que el secret de la felicitat no es troba a cercar més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir de menys. No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.

No et deprimeixis pel passat, ni tinguis angoixa del futur, intenta viure en pau i gaudir del present, de l’ara. De vegades cal reflexionar, aturar-se un segon i pensar quines coses faríem si fos el nostre últim dia... i fer-les... per què no? Fora les pors i limitacions, els estereotips socials, el que digui el del costat. Fora tot el que limiti la teva capacitat de ser feliç, de gaudir, de sentir, d’estimar, de plorar, de riure... En definitiva, fora tot el que limiti la teva capacitat de viure, de ser tu.