'Morts, qui us ha mort?'

Moltes gràcies, Iñaki Rubio, pel teu Morts, qui us ha mort?

Moltes gràcies per les preguntes que poses. Per com les poses.

Moltes gràcies per les que no poses però que s'insinuen, que afloren tot al llarg del relat.

Pels temps que corren, no és de més un al·legat en contra de la pena de mort com el que representa el teu llibre; no he pogut, mentre el llegia, evitar que la ment anés vers un altre requisitori contra la pena capital, vers un altre llibre llegit fa molts anys: Le dernier jour d'un condamné à mort, de Victor Hugo...

Però retornem a Andorra: any 1943. Al nord, França ocupada pels exèrcits nazis. Al sud, l'Espanya vencedora de la guerra civil en plena caça de republicans pel sol fet de ser-ho. Les Valls, atemorides, gairebé esquarterades, i entre forces que la sobrepassen, intentant no sucumbir enmig d'un huracà de barbàrie com poques vegades s'havia vist abans. I un simulacre de justícia. Moneda dels temps, d'acord...

Però com pot ser que ningú, ni cap d'aquells que haurien de predicar el perdó, no fos capaç de demanar clemència? Era la por? La por de dir? D'anar contra alguna ordre vinguda aneu a saber d'on? Ni el veguer francès que apareix en algun moment com a reticent a aplicar la pena capital i que, segons se m'ha dit, en va fer una autèntica malaltia; ni el policia Canturri que abandona el cos per no agafar el fusell per tirar contra un home no van ser capaços d'alçar la veu. Ningú.

Llibre que, a la vista dels discursos que estan florint darrerament en massa democràcies i que ens retornen als pitjors moments preparatoris del cataclisme que va suposar la Segona Guerra Mundial, ens hauria de fer reflexionar sobre la Justícia, sobre què hauria de ser realment la Justícia dins d'un Estat de Dret; sobre el seu rol.

Només venjança? Només castic?

Quants interrogants!

Quantes interpel·lacions!

Quantes qüestions encara no resoltes!

Llibre que cal llegir i no només llegir. Llibre per meditar.