Els herois de la cultura

Aquesta setmana s’ha fet públic l’estudi sobre hàbits de lectura entre la població escolar en què gairebé la meitat dels alumnes del país afirmen que no els agrada llegir i, immediatament, en ve al cap l’escena quan Guillem de Baskerville i Adso de Melk arriben a l’abadia benedictina, altar de la cultura però rodejada del poble ignorant. Això ens pot portar a pensar que en un futur no gaire llunyà la cultura estarà reservada a uns quants erudits i la resta de la població es dedicarà a navegar per la basta ignorància. De fet Umberto Eco comença la seva novel·la El nom de la rosa amb aquesta idea fatalista: “Aquesta és sols una de les moltes proves de l’estat llastimós en què es troba aquest món marcit. La joventut ja no vol aprendre res, la ciència està en decadència, el món està capgirat, els cecs guien altres cecs cap a l’abisme.” Però això seria una visió molt simplista i apocalíptica de la realitat. És veritat que hi ha gent que no llegeix, ni que sigui per entreteniment, però això no és una novetat, des que anava a escola fins avui no he estat rodejada per grans lectors, i ja no de llibres, quants de nosaltres llegim el diari? El coneixement humà ens porta a l’enriquiment de les nostres vides i ens ajuda a conèixer-nos millor, hi ha qui ho fa a través de viatges, d’experiències o a través dels llibres, “el secreto mejor guardado de la corte egipcia” que ens explica Irene Vallejo en la meravellosa història del llibre intitulada El infinito en un junco.

Aquesta setmana l’editor Jan Arimany ens parlava com els clàssics l’han guiat en les grans decisions de la seva vida. És l’exemple d’un jove que anava per advocat i hi va renunciar per una de les seves grans passions, els llibres. Entre els anys 1987 i 1993 Andorra va tenir una època daurada de l’edició i malgrat les dificultats sembla que tornem a tenir iniciatives editorials prometedores. Encara que a vegades creiem que s’acaba, la cultura, com diu l’eslògan, no s’atura.