L'amor perfecte

L’amor és perfecte. Els imperfectes som nosaltres, però l’amor és absolutament perfecte. Podem dir que l’amor perfecte és l’amor veritable. I com es pot fingir viure, també es pot fingir estimar, però aquest amor no serà real; en definitiva, no serà amor.

Vivim en un món artificial on predominen els valors estètics del cinema, la moda i el glamur. Sovint ens atrau l’amor banal, superficial i inconsistent. Però en el fons, el món que desitgem no és així.

En la imperfecta selva humana, som capaços d’arribar a estimar no només la superfície de l’ésser, sinó el seu interior. Som capaços d’escanejar sota la pell i sota la carn. I allí hi trobem el cervell, el cor i l’ànima. I som també capaços de valorar i estimar tot el que les imatges virtuals ens transmeten.

Feliços aquells que s’enamoren tant de les virtuts com dels defectes de la persona estimada. La felicitat suprema en la vida és tenir la convicció que ens estimen pel que som. O millor dit, “del que som”, va escriure el gran Victor Hugo. En tant Fernando Pessoa, notable escriptor portuguès, va sentenciar: “Procura ser qui ets, t’estimin o no.” Confirmant aquesta sentència, Coco Chanel, famosa dissenyadora de moda francesa, va concloure: “La bellesa comença quan decideixes ser tu mateix.”

L’amor perfecte ajunta a parts iguals la passió, la intimitat i el compromís. L’amor perfecte és aquell que et fa somriure i t’omple l’ànima. Per això, és diferent per a cada persona. No tots tenim les mateixes necessitats o gustos. I el primer que hem de fer és establir els nostres límits. Hi ha diverses maneres d’estimar i aquestes maneres diuen molt del que som.

Un amor perfecte no és el que no té problemes, sinó el que és capaç de solucionar-los i viure amb ells, i per això, el més important és que el sentiment sigui d’amor veritable i no de caprici o obsessió.

En fi, l’amor perfecte és estimar el roser i la seva eternitat, més que la rosa, ja que aquesta és passatgera.