Quan plorem de ràbia

Miro l’aplicació mou T B, estic a 5 minuts de la parada, 10 minuts per al proper bus. Perfecte! La parada plena de gent. Comentaris sobre els problemes de trànsit, tot col·lapsat. Passen busos plens o que no van cap a casa. Vaig a fer la compra i torno! Ja portem 1 hora esperant. Ja en portem 2 i cap esperança que el nostre bus arribi, sort que algú dels meus plega a les 8 i em pot pujar, però i la resta? Els devora el cansament i el trist i frustrant sentiment d’impotència. A la parada de la Massana aquest sentiment d’impotència es converteix en ràbia, en un sentiment que burxa per cridar i diu prou! Això és una vergonya! I ja sabem que la ràbia és segurament l’emoció més mal vista perquè sovint va associada a l’agressivitat i a la violència. Surt una vacant nova a la feina, llegeixes els requisits i t’hi veus. Creus modestament que ho pots fer bé. T’ho penses, t’ho repenses i amb molts nervis decideixes presentar-t’hi. Passes l’entrevista, de fet, et surt brodada. Després d’uns dies, reps una trucada per dir-te que no has estat tu la persona elegida, i penges i et pugen les llàgrimes als ulls, plores de ràbia davant una situació en què et sents impotent. És la frustració enfront una situació injusta davant la qual no pots fer res. Des del punt de vista de la psicologia, es veu que això de la ràbia és una cosa bona, que ens ajuda a sobreviure, que ens dona força, si no, ja coneixeu l’altra opció, allò de la sang d’orxata. Però tant l’agressivitat, ja m’ho imaginava, com el plorar, són mostres de ràbia mal gestionada. Ja ho deia Aristòtil: “Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa senzilla, però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta senzill.” Sobretot al matí, quan només arribar a la feina et creues amb la persona que li han donat la plaça que creies que et mereixies i et somriu tot mirant-te per sobre l’espatlla.