El Nadal d'aquest any

Mires com neva.

Per més que hagis vist nevar milers de vegades al llarg d’una vida que, per molt que et pesi, ja comença a ser llarga, mires nevar. Sempre impera la mateixa màgia. La mateixa que, fa molts anys, va captar la teva ment d’infant i va fer que restessis palplantat darrere la finestra mirant aquell mantell blanc cobrir-ho tot. Primer, fent desaparèixer les petjades que hi havia al camí i després, fins i tot el mateix camí.

La percepció de silenci que et va captivar durant aquella primera nevada de la qual serves record, és la mateixa que, blanc rere blanc, sents sempre que et deixes fascinar pel ball hipnotitzant de les volves giravoltant... Sovint ha estat així al llarg d’aquesta primera setmana de desembre que ens ha tornat a hiverns d’altrestemps. Això sí, després de la meravellosa postal, cal despertar i tocar de peus a terra. Cal netejar voravies i carrers, rampes i callissos abans que la neu aixafada no es transformi en glacera on fa de difícil caminar. I així ho vas fer. Mentre palaves, tot i restant atent on posaves els peus, no vas poder evitar que la ment et portés vers d’altres Nadals; vers el darrer també: el Nadal-Covid-Cadascú-a-Ca-Seva. No vas poder evitar de pensar que, tal com s’estaven posant les coses, hi havia tots els números perquè s’acabés igual. Però vas treure’t del cap els mals presagis dient-te que calia esperar com evolucionarien les xifres durant la setmana de santa Llúcia abans de decidir re.

Vas acabar de treure la neu que quedava a la voravia i vas decidir ja n’hi havia prou. Vas creure imprescindible, però, treure una darrera palada de la calçada davant de casa, per si algú hagués de venir. Et va semblar que posaves el peu dret sobre el quitrà. Eren pastetes de sal i neu. La davallada va ser brutal. Després de tres hores a Urgències, et van dir que no hi havia re trencat però que, de la patacada a les costelles, te’n sentiries fins ben passat Nadal.