Un nou any

Aquest Nadal ha tornat a ser diferent. Ja no tot han estat bons propòsits, promeses o ganes de tornar al gimnàs després de festes. No hi ha hagut àpats familiars complets, ja que algun amic o familiar s’ha quedat a casa per la por del contagi, o per no expandir aquest virus, que ja és el més contagiós de la història de la humanitat.

L’altre dia em va arribar un missatge que deia que tant de bo les mascaretes siguin un altre cop crema per al cabell, les onades facin referència al mar, els tests per als embarassos, les bombolles siguin només de les begudes escumoses i que els positius tornin a ser gent superoptimista amb qui dona gust parlar, i no ara, que s’han convertit en éssers demoníacs.

Quin desgast... Ja estem tots una mica superats, perquè, amb tots els esforços que fem, això no s’acaba mai. Però no podem aturar la nostra vida fins que tot finalitzi, hem de viure i conviure amb el virus.

Hi ha grans esperances de tornar a una mica de normalitat gràcies a les vacunes i alleujar una mica les restriccions que estem patint ara ja fa més de vint mesos, però els científics cada vegada estan més convençuts que el coronavirus va arribar per quedar-se.

No soc immunòloga, ni viròloga, ni tinc una bola de vidre per poder avançar què ens esdevindrà en el futur, però sí que us puc dir que, per una qüestió de salut mental, no aturaré la meva vida, i que, sempre seguint totes les recomanacions i obligacions que el Ministeri de Salut imposi al respecte, continuaré convidant amics a sopar a casa meva, anant al cine, de compres, atenent visites al meu despatx, treballant lleis i planejant viatges. Em nego que l’únic tema de conversa sigui la pandèmia i que qualsevol pla es posposi “fins que tot això passi”.

Em nego a continuar no gaudint del present, a no valorar moltes altres coses que estan aquí però que sembla que no veiem. Em nego a no aprofitar cada segon. Em nego a no ser feliç esperant temps millors.