Anar a escola o fer vaga

Dijous passat els sindicats francesos de l’ensenyament públic van convocar una vaga per protestar contra la gestió de la crisi sanitària a les escoles, amb un protocol que fa molt difícil la continuïtat pedagògica. És el que tenen les escoles públiques, són una mostra de la societat, amb docents de totes les ideologies, i evidentment, amb sindicalistes. Com a alumna de l’escola pública vaig aprendre què era un fatxa, encara que en aquell moment no ho sabia, quan la professora de literatura m’anomenava “señorita Rosario” malgrat que jo li insistia que em dia Roser però que no m’havien deixat inscriure amb un nom català, a la qual cosa ella responia “¿Qué pone en su DNI? Rosario, pues usted se llama Rosario”. També recordo amb especial afecte el Segués i el rebombori que hi va haver quan es va entossudir a ensenyar-nos educació sexual. Però tornem a la vaga. La població andorrana no està gaire bregada a la vaga. De fet, el dret a vaga es va aprovar fa quatre dies, el 2018, i ens hem de remuntar als anys 30 del segle passat quan uns forasters protagonitzen la primera vaga a Andorra, els obrers, la majoria simpatitzants de la CNT, que havien vingut a treballar en la construcció de la central de FHASA i la incipient xarxa de carreteres, com retrata la novel·la El museu de l’elefant: “Una vaga salvatge i injustificada perquè és ben conegut el tracte paternal que les empreses concessionàries dispensen els seus obrers.” La referència irònica de Peruga refereix com de poc avesats que estem a aquest tipus de manifestacions vingudes de fora.

El dret a vaga és una homenatge a aquells que es manifestaven contra les condicions infrahumanes a les fàbriques i ara cal reivindicar els drets dels qui formem part de l’escola que cada dia tira endavant malgrat les dificultats, però també cal pensar en les víctimes de la vaga, els ostatges de les negociacions, mentre els responsables de la mala gestió s’ho miren des de la finestra d’un edifici ministerial.