Egoisme

Dedicar atenció i estima a un mateix, sense perjudici per als altres, és necessari i recomanable per tenir un equilibri emocional i una bona autoestima. Ara bé, quan aquesta atenció esdevé desmesurada, i només importa l’interès propi, llavors ja estem parlant d’egoisme. Possiblement, tothom identifica al seu voltant actituds egoistes en el dia a dia, però amb la pandèmia, com en qualsevol situació difícil, les actituds individualistes afloren amb més evidència. En l’actual crisi sanitària, les reaccions egoistes de les persones i dels estats enfront de la pandèmia són ben visibles. En l’àmbit individual, els exemples són nombrosos. El més comentat és el de les persones que no volen vacunar-se, sense cap problema aparent de salut i que pensen, o fins i tot verbalitzen, “que se la posin els altres primer”. Altres no es fan la TMA quan correspon, “no fos cas que sortís positiva i hagués de canviar els plans”. Alguns no respecten els confinaments, “si no tinc símptomes, ningú se n’adonarà”. O simplement, tenim els que no es volen posar la mascareta perquè els molesta. El mediàtic cas del tenista Djokovic és l’exemplificació del que poden fer alguns per seguir la seva rutina habitual sense seguir els protocols sanitaris. L’egoisme no només és visible a escala individual, també l’estem patint amb l’actitud dels estats. No ens oblidem dels inicis de la pandèmia, quan entre països hi havia el mercadeig per aconseguir mascaretes o ventiladors i s’aplicava la llei del més fort. Ara encara estem amb la insolidaritat de repartir vacunes als països que més ho necessiten, tot i el risc d’aparició de noves variants. Aquesta debilitat humana, que ha afavorit l’expansió de la covid, i que està creant i agreujant problemes sanitaris, socials i econòmics, no sembla que tingui remei. Ningú sap quan arribarà la fi de la pandèmia, però molt probablement, l’excés d’individualisme i l’egoisme d’alguns no hi ajudaran.