La UE i el tercer sector

Quan la Societat Andorrana de Ciències em va convidar a participar en les seves XXII jornades i comentar quines podien ser les necessitats del tercer sector d’Andorra en relació amb el futur acord amb la Unió Europea, no coneixia gaire bé la relació que la UE i les ONG tenen.

Sabia que la UE té un partida important del pressupost per a subvencions a projectes socials i humanitaris que s’implementin en els mateixos estats membres o en països en vies de desenvolupament. I vaig aprendre que el 80% d’aquests fons els gestionen els mateixos estats membres a través de les ONG del seu territori.

També vaig veure que malgrat aquestes ajudes, la relació amb el tercer sector no estava formalitzada. La UE consulta les ONG i la societat civil mitjançant alguns dels seus òrgans com el Comitè Econòmic i Social Europeu i la Secció d’Ocupació, Afers Socials i Ciutadania (SOC), però no hi ha una normativa comuna o un llibre blanc, per exemple, que defineixi el paper del tercer sector dins la UE.

Tot i que hi ha hagut alguns intents per reconèixer, entre d’altres aspectes, la personalitat jurídica de les ONG i facilitar la seva tasca en l’entorn europeu, només 12 del 27 països membres el van signar. Aquest passat mes d’octubre, el SOC va posar sobre la taula la necessitat d’elaborar un Estatut europeu per a associacions i ONG que les defineixi, que en redueixi la burocràcia i no haver-se de donar d’alta a cada país on tinguin activitats. Un altre punt que aquest estatut vol afavorir és poder fer donacions a qualsevol país i gaudir de les desgravacions fiscals pertinents.

Per part de les ONG, sí que estan força ben organitzades i treballen molt en xarxa per poder influenciar en les polítiques i programes socials de la UE.

Esperem que es pugui regularitzar i oficialitzar aquesta relació per ser el més eficient possible i poder-se concentrar a aconseguir els millors resultats per als col·lectius més vulnerables.