'Ferrariman' i el periodisme

T’aixeques. Entres a la web del Diari. En portada: “M’han linxat per tenir un Ferrari.” Ja hi ha més de 50 comentaris. Cliques, llegeixes i t’avergonyeixes. Entres a Twitter. Més llenya al foc. Alguns descarreguen la seva ira contra Ferrariman. D’aquests, passes tot i que puguis compartir la repulsió. D’altres, interpel·len el mitjà de comunicació on treballes renegant del criteri periodístic. Agafes aire i impulsivament et venen ganes de dir-hi la teva. Tens temptacions de contestar, però comptes fins a deu i t’adones que expressar-te en 140 caràcters et pot fer més mal que bé.

Reflexiones i et preguntes com ho hauries fet. Conclous que l’interès que genera és indubtable: cinc dels deu temes més llegits dels últims dies tenen a veure amb l’amo del cavallino rampante. Ara bé, tot s’hi val per la batalla de l’audiència? Compensa uns milers més de visites a costa d’immolar deliberadament la teva reputació? Té sentit que l’article estigui en boca de tothom tot i que sigui per fer befa o per ser la riota? Rotundament dic no.

Com trobar l’equilibri per no deixar escapar el fil d’un tema candent sense blanquejar un presumpte delinqüent que alhora escampa la xenofòbia a les xarxes? El repte periodístic, penso, hauria de passar per respondre a preguntes com... l’excés de velocitat és una tendència a la carretera? Les sancions per conductes temeràries al volant són proporcionals al perill que suposen? Els conductors de vehicles d’alta cilindrada s’haurien de sotmetre un test psicotècnic? Proliferen les curses il·legals? Quins controls hi ha, si és que n’hi ha?

No tinc cap argument per defensar l’indefensable. Però també anhelaria que, encara que sigui amb un quart del furor que ha causat aquesta polèmica, cada cop que el Diari treu un article que dignifica l’ofici, perquè també en fem i n’és un exemple recent l’extens reportatge a l’UCI publicat dilluns passat, fos popularitzat en visites i comentaris per reconèixer el treball dels professionals que hi som al darrere.