Hi ha crisi d'habitatges?

Només donant una ullada a l’informe del Raonador del Ciutadà corresponent a l’any 2020 (pàgines 150 a 159) queda clar que Andorra, o millor dit, una part significativa de la societat andorrana ―homes i dones, reals, que viuen al país― estan confrontats a seriosos problemes lligats a l’habitatge, en particular, si es considera que el cost mensual de l’habitatge no hauria de superar el 30% del salari mensual.

Dit això, potser no és per demès recordar que el Capítol cinquè de la nostra Constitució, el mateix que reconeix el dret a la propietat privada (A. 27) és el que reconeix també el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne (A. 33); aquest precisa, evidentment, que pertoca als poders públics de promoure les condicions necessàries per a fer-ho efectiu.

Si hi ha un problema ―i cal reconèixer que hi és― significa que els poders públics no han fet la seva feina. I no parlo del Govern actual ―que potser també en el grau que li revingui― perquè es tracta de polítiques que requereixen el llarg o, com a mínim, el mig termini per poder ser dutes a terme.

A Andorra, això de la visió a llarg termini en termes d’acció política sembla que sigui l’equivalent d’una missió impossible. Sempre surt el politiquet de torn que només sembla tenir com a encàrrec prioritari desfer el que s’han escarrassat a fer aquells que l’han precedit.

Legislar, és ―hauria de ser― preveure i doncs anticipar-se als esdeveniments, ja que sempre n’hi ha que no es poden diagnosticar d’antuvi ―com la pandèmia― i que són ineludibles. Crisi de l’habitatge? Lamentablement, no és la primera que coneix el nostre país: la dels anys noranta del segle passat va ser bastant més gran. Per què es van abolir les mesures posades en funcionament l’any 1994?

Per què, quan es van abolir, no van ser, com a mínim, reemplaçades per d’altres si és que no es consideraven les més adequades? O és que potser interessa ser al punt que ens trobem? A qui?