El metge d'Andorra

“M’ha costat molt. He passat set dies amb febre i he perdut pes. Estic fet una merda”, em va dir el ministre quan li vaig proposar fer un reportatge sobre persones que van passar el Nadal aïllades per la covid-19. En el seu cas, a més, es tractava del segon cop que agafava el virus i la recuperació havia estat més lenta que en l’anterior ocasió. Era clar que aquell senyor –perquè de vegades oblidem que té 67 anys– necessitava una treva mediàtica després d’haver estat ininterrompudament al peu del canó des de l’esclat de la pandèmia.

El ministre va tornar a les rodes de premsa per seguir liderant la lluita contra la variant òmicron i ho va fer sense perdre el seu característic sentit del humor, rememorant els “aguats” de la seva joventut quan es parlava sobre la reobertura de l’oci nocturn. Perquè precisament una de les seves grans virtuts és la capacitat de crear un clima de proximitat amb els seus conciutadans. Ens va fer sentir que era un més de nosaltres tot i dissimular que sobre les seves espatlles requeia el pes d’atendre la salut de quasi 78.000 pacients.

Quan estàvem tancats i més por teníem al virus, Benazet va entrar a les nostres cases per ser el metge d’Andorra: va humanitzar la pandèmia aconsellant-nos què podíem fer i què no. “No donem cames al virus” es va convertir en una de les consignes que més van calar. Sempre amb un missatge d’agraïment cap als infants, Benazet –i els seus gats– va guanyar-se la simpatia d’una societat que va remar en la mateixa direcció per evitar el col·lapse del sistema sanitari.

L’encanteri, però, es va esfumar a mesura que l’economia avançava i reculava. Les mesures sanitàries ja no depenien només del rigor científic i la tolerància a les restriccions va baixar. Alguns, fins i tot, van aprofitar el clima de crispació per traspassar línies vermelles contra la seva figura. Ell, però, va tenir la saviesa d’encaixar la crítica mostrant-se comprensiu amb uns detractors que, de ben segur, el tornarien a escollir per liderar una pandèmia.