Personatges (XVI)

Es podria qualificar d’oportunitat històrica la que tenen el conjunt de contrades pirinenques davant la possibilitat d’organitzar els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2030. Els estudis econòmics més solvents han quantificat en desenes de milions d’euros l’impacte econòmic per a unes terres que han sofert una despoblació permanent així com una desatenció dels poders públics, també des de sempre.

Però a la vegada hi ha veus igualment qualificades que demanen que s’informi la població pirinenca amb dades més concretes, més enllà de generalitzacions i tecnicismes que no aclareixen res. El cert és que si es preveu una consulta referendària per validar la candidatura, la gent cridada a les urnes ha de tenir tota la informació per poder exercir el vot amb coneixement de causa.

Sigui com sigui, si finalment es decideix presentar la candidatura als Jocs d’hivern és fonamental, perquè tingui possibilitats de guanyar, que hi hagi una unió de voluntats entre els estats, països i regions que componen el territori amb domini esquiable dels Pirineus, per donar una imatge d’esforç comú imprescindible per aconseguir la fita.

Serà així? Doncs de moment sembla que no. Estem assistint a una picabaralla absurda entre polítics d’alt nivell institucional, sobretot a Catalunya, reclamant un protagonisme hegemònic en exigir als altres territoris (l’Aragó i Andorra) que siguin meres comparses, encara que aportin infraestructures hoteleres i esportives que són imprescindibles per dur a terme els Jocs.

Com sempre, focs pirotècnics, realisme màgic i enfrontaments estèrils que només amaguen carències clamoroses en la gestió i a sobre provocant antipaties evidents.

Víktor Txernomirdin, primer ministre de la Rússia postcomunista, va dir quan fracassava la via democràtica iniciada per Gorbatxov que “vam voler-ho fer millor que mai i va sortir com sempre”. Esperem que en el nostre cas no ho fem com sempre i surti millor que mai.