La felicitat dels nostres fills

Se sap que el 50% de la nostra capacitat per ser feliços es deu a la nostra genètica. El 10% a les circumstàncies que ens envolten i l’altre 40% és a la nostra mà. Treballar aquest 40% és la clau del benestar en la majoria de casos.

Un dels errors més comuns que cometem en l’educació dels nostres fills és sobreprotegir-los, de manera que procurem evitar que sentin qualsevol emoció desagradable. Alguns pares malinterpreten l’amor i pensen que és millor protegir els nens de qualsevol emoció desagradable, o intenten protegir-se ells mateixos del dolor que suposa veure’ls patir.

Per què fem això? Solem creure que la vida és molt complicada i que ja tindran temps de patir, mentre puguin que gaudeixin i que siguin tan feliços com sigui possible. Malgrat això, quan procedim així no ens adonem que no estem permetent als nostres fills aprendre a regular aquestes emocions, i quan apareguin, estaran desprotegits, no sabran què fer. I aquest és, sens dubte, l’origen de la seva infelicitat.

No es tracta de fer patir els nens inútilment, ni de frustrar-los de manera gratuïta, sinó de permetre’ls sentir les seves emocions sense jutjar-los, ensenyant-los a identificar la causa i la conseqüència de la seva emoció i ensenyar-los a regular-la. O el que és el mateix, ensenyar-los habilitats de la intel·ligència emocional, tan necessàries a la vida.

Encara que la felicitat és una cosa interna que ningú ens pot donar i que ningú ens pot treure, sí que hi ha persones, circumstàncies, coses que poden alterar el nostre benestar emocional i el dels nostres fills, una és la comparació social. De vegades, aquesta comparació ve propiciada pels mateixos pares i entorn familiar, que els instem a ser els millors o que preguntem no tan sols quina nota han obtingut, sinó també la nota que han obtingut la resta de companys de classe. Sense ser-ne conscients, aquest model de comparació contínua amb els altres és atorgar als nostres fills una font d’insatisfacció permanent.