Fer-se l'andorrà no s'hi val

Avui mateix farà 29 dies que va esclatar la guerra a Ucraïna i des de l’endemà es van començar a desenvolupar iniciatives solidàries diverses, arreu del món, sigui col·lectant aliments, productes de primera necessitat i diners o sigui ajudant els refugiats a trobar allotjament, transport o manutenció. Aquest conflicte, en poc menys d’un mes, ha provocat nombroses morts de civils, homes, dones i infants, així com el desplaçament massiu d’una part de la població que ha intentat fugir de la guerra. Segons fonts dels organismes internacionals, més de tres milions de persones, entre els quals la meitat són menors d’edat, han abandonat el seu país des de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, la major part del temps sense poder emportar-se efectes personals i deixant enrere part de les famílies i dels amics. Personalment, vaig tenir la pell de gallina llegint un article publicat al Diari d’Andorra dilluns passat, que donava la paraula a algunes de les dones ucraïneses refugiades actualment al país. Entre els moments més forts de les entrevistes efectuades per la periodista podem destacar el testimoni d’algunes de les refugiades, que destaquen que va arribar un moment que van haver de triar entre els marits i els fills, o que van arribar sense roba ni efectes personals, i amb el trauma d’haver fugit sota els bombardejos de les seves ciutats. Us en recomano la lectura, ja que permet copsar perfectament el calvari viscut pels milions de persones que han fugit de la guerra contra Rússia. Es tracta d’un drama humanitari i social, davant del qual ningú pot quedar insensible. I no posicionar-se, no condemnar la violència i la barbaritat, el patiment de la societat civil (o voler ser neutre per dir-ho d’una altra manera) no és una actitud responsable ni digna d’un ciutadà del segle XXI. Fer-se l’andorrà no s’hi val, per reprendre una expressió nostra, ja que al meu parer implica assumir una part de la responsabilitat del drama.