Atents a la mort

Tornant a casa, a un bon home, disgustat amb la seva dona, se li va aparèixer la Mort. Espantat li va preguntar què volia. Ella li va respondre que el visitaria a la mitjanit i va desaparèixer. L’home va calcular que li quedava poc de vida. Va tornar immediatament a casa seva, va besar a la seva dona dient-li com l’estimava. Després va anar a veure els seus fills i abraçant-los els va manifestar tot l’afecte que sentia per ells. L’home no els va explicar la visita que rebria a mitjanit.

Faltant deu minuts per a les dotze es va aixecar del llit. La nit era bella, estavellada. Va respirar profund i es va estirar sobre la gespa per mirar per última vegada les estrelles. Va escoltar el raucar de les granotes i dels grills, va tancar les parpelles i va sentir la carícia del vent a la cara. Va reflexionar sobre com era de bell el món. Va agrair a Déu el temps que li va permetre viure, la salut, la llibertat, l’amor, la feina, la prosperitat i la família que li va concedir.

En pocs minuts la Mort se li va aparèixer. Bé, ja pots emportar-te’m, li va dir l’home. Ella li va xiuxiuejar amb veu tenebrosa: qui ha dit que venia per tu? Encara no ha arribat la teva hora. Només volia visitar-te perquè prenguessis consciència de la meva existència. Perquè mai sabràs quan et faré la meva abraçada fatal. Pren-ho com el meu regal, perquè has estat bo, just i generós, perquè així apreciïs més la teva vida i el teu temps i facis el bé. Gairebé tots els homes es creuen immortals, va continuar dient la Mort, fins que em coneixen, quan ja és massa tard.

Mai sabrem quan viurem el darrer minut; aleshores, si cada minut pot ser el darrer, per què gastar-lo en discussions o amb preocupacions, conflictes, gelosia, ires, enveges, queixes i reclams? Val més viure estimant, en harmonia, serens, amb sentit, gaudint de les petites i grans coses que ens brinda la vida, en pau amb un mateix i amb els altres, vivint cada minut com si fos l’últim. La mort és la nostra companya inseparable, tingues-la sempre present.