Posar-se d'acord

Diu Ortega y Gasset a La rebel·lió de les masses que al llarg del segle XIX les societats van adquirir una sèrie de drets que donem per fets, que entenem com a nostres. “En trobar-se en un món tècnicament i socialment tan perfecte, creu l’ésser humà que aquest món l’ha produït la naturalesa, i no pensa mai en els esforços dels individus que van suposar aquestes creacions”, afirma. És cert. Hi ha drets que avui donem per assolits, que no anem cada quatre anys a les urnes amb motivacions com la defensa del dret a sufragi o el dret a tenir una jornada laboral de vuit hores i rebre un sou digne. Aquestes són etapes consolidades en el nostre sistema. Sí que té raó Gasset, però, quan demana tenir en ment que l’adquisició de drets només s’aconsegueix amb esforços. Per això és important, en un context de canvi, ser conscient que les situacions convulses no han de donar com a resultat solucions simples, que precisament, per simples, acostumen a traduir-se en retallada de drets. Diu també Gasset que els poders públics han passat a gestionar “per la urgència del present” i no “pels càlculs del futur”, i afegeix que “una societat no es constitueix per acord de voluntats”, sinó que “tot acord de voluntats pressuposa l’existència d’una societat”. Dilluns el nou ministre de Salut, Albert Font, va demanar un pacte d’Estat en matèria sanitària. Hem de valorar positivament que hi hagi voluntat d’acord, però només si el debat sobre la despesa sanitària és de fons. Això portarà a la ciutadania un debat complex i farragós, però que posarà la mirada llarga i no tindrà l’ull posat en les urnes. La falta d’acord no serà un cataclisme, ni una mala gestió per part dels governants o de la minoria (ho seria si no hi hagués aquesta voluntat d’intentar acordar), sinó la constatació de diferents programes. “Diferents propostes de vida col·lectiva en els quals s’invita la massa a acceptar un projecte de decisió”, assegura Gasset.