Eleccions: obrir llistes?

Rien n’est jamais adquis à l’homme, diu el poeta Louis Aragon. Així de clar.

Tristament, ho oblidem sovint i, a l’aconseguir quelcom, sembla que restarà de per vida. Mes el moviment no s’atura. La vida tampoc. I tota fita assolida, com tota fita plantada al ras, es va danyant per la fatal cruesa del temps. Passa igual en el caminar de tota societat quan es perden el neguit, els valors, la voluntat col·lectiva d’un projecte vers un aspirar comú.

L’impuls que, finida la Segona Guerra Mundial, va recórrer tot Europa bastint en les dècades posteriors societats democràtiques i cada cop més respectuoses amb els drets humans, desaparegut el mur de Berlín, desmantellat el bloc de l’Est va començar a esvair-se... O potser havia començat abans, només va accelerar-ne el procés.

Però no anem tan lluny. No cal sortir de casa per veure-ho: l’esperit que va animar de manera força majoritària la societat andorrana fa entre 30 i 40 anys s’ha esmorteït. És evident que no es va ser capaç d'empeltar aquell impuls, aquella embranzida a noves generacions. Potser va obrar la llei del pèndol, és cert. També crec, però, que en quelcom es va errar.

Em volta pel cap fa dies: un dels errors –no pot explicar-ho tot– consisteix en el sistema electoral emprat. Era clau fomentar la formació de partits polítics nacionals: va ser una línia mestra; segur no es va considerar prou com les dinàmiques internes als partits podien minar-los i fer créixer desconfiança –es podia saber?

Al bloquejar les llistes, la llei va desdibuixar una part important de la responsabilitat ciutadana en l’elecció. Una manera de restituir-la pot ser procedir a una modificació de la llei donant la possibilitat, tot votant llista, de poder canviar-ne l’ordre o –ve a ser semblant– poder no votar la llista sencera. El vot continuaria marcant tendència. Ponderaria el capritx partidista. No es tracta d’inventar res. Se’n diu llistes obertes. Luxemburg ho fa.