El perill dels extremismes

La política mundial navega en temps convulsos en els quals sovint és complicat trobar l’explicació a molts actes. De fet, ni mirant enrere podem entendre com hem arribat fins aquí. Fa uns dies, quan conversava amb els meus fills sobre els conflictes bèl·lics del segle XX, em preguntaven directament pels culpables, sense context. Si bé és cert que tot conflicte té un detonant totes les ideologies incorren en encerts i errors. Per respondre a la seva pregunta vaig recór­rer a l’eina d’anàlisi social per excel·lència, la filosofia.

Sempre m’ha agradat destacar Aristòtil, que defensava la virtut en el punt mitjà entre dos vicis, dirigida per la raó i la prudència. Aquest concepte és fàcilment aplicable a tots els àmbits de la nostra vida diària, però també al de la política. Precisament, parlant de principis polítics, no podem perdre de vista la teoria de la ferradura, per la qual els extrems convergeixen en un mateix punt. Els extremismes, tant d’esquerres com de dretes, es troben en un mateix punt que és el populisme. La sobreprotecció de l’individu emmascarada en un paternalisme que anul·la llibertats i retalla drets fonamentals convergeix a ambdós extrems.

Des d’aquest prisma segueixo la primera volta de les eleccions franceses amb un preocupant augment dels votants radicals. L’extrema dreta liderada per Marine Le Pen ha escurçat distàncies amb Emmanuel Macron, minimitzant la imatge extremista del seu partit i el de l’esquerra populista de Jean-Luch Mélenchon, ja sense opcions. Dues posicions antagòniques en temes com la immigració, però coincidents en la retòrica del poble contra les elits i en contra del sistema democràtic republicà francès.

Aquest corrent genera inestabilitat a França, però també suposa un risc per a Europa. Si Le Pen guanya a la segona volta electoral, el seu euroescepticisme podria ocasionar una possible sortida de França de la Unió Europea i amb tot el que això comportaria per al nostre país.