I ara fa trenta anys

Aquest Sant Jordi ha tornat a sorgir el debat de si regalar una rosa a una dona forma part del model patriarcal de la societat. El mateix model que idealitza la maternitat, allò d’“el millor que m’ha passat a la vida és ser mare”, sentiment que si no comparteixes de seguida es compensa amb un sensació irrefrenable de culpabilitat per no pensar-ho, perquè creus que hi ha moltes coses dignes de mencionar com a persona que ets, com sentir-se satisfeta de tu mateixa, siguis mare o no. Un cop t’ha tocat ser mare, per convicció, perquè no t’ho vas pensar gaire, per accident o perquè és el que toca, t’arriba la separació, que encara que sabessis que allò no era per a tota la vida no pensaves que aniria així, i arriba també l’automàtica custòdia per a la mare i pobra de tu que pensis que el millor és que els fills estiguin amb el dos i no només un cap de setmana cada 15 dies i la meitat de les vacances, i lluitar per la pensió alimentària, perquè el que l’ha de pagar es pensa que és per anar-te’n de compres; ara bé, això, per sort, ha canviat. Però et tornes a sentir contra corrent quan no penses que als fills se’ls ha de marcar perquè et surtin bé, perquè creus que la personalitat d’aquest petit ésser que has portat al món té una base biològica i l’ambient influeix molt però no com esperem, això sí, són imprescindibles l’atenció i les converses i el més difícil, deixar créixer mirant-ho des de la distància necessària per deixar caure però ajudar a aixecar-se i evitar pensar que els fills són propietat teva, i arriba el dia quan tots el sentiments de culpabilitat per pensar que no ho feies bé, que potser sí que havies de seguir allò de marcar, es converteixen en la millor sensació del món, aquella que et fa dir per dins soc feliç perquè he portat al món una persona amb els seus defectes i les seves virtuts, amb els seus moments de tristesa i d’alegria però satisfeta de si mateixa, arribi a ser mare o no. Feliços 30 anys, reina meva.