Obrir el meló constitucional

Explicava ahir l’exmagistrat del Tribunal Constitucional Pere Vilanova que per a una reforma constitucional cal maduresa i consens polític. També va dir que “cada país obre el meló de la reforma constitucional a la seva manera”, i fins i tot va afegir, amb relació a la qüestió de l’avortament, que “és al legislador a qui li correspon formular alternatives” i que sigui el Constitucional qui determini si aquestes s’ajusten a la Carta Magna o no.

El “meló” sobre una reforma constitucional ha de conduir la ciutadania a abordar el debat més primari de qualsevol societat democràtica, és a dir, aquell sobre el contractualisme social, aquell que estableixi els drets però en especial els deures dels representants del poble. I aquest s’ha de fer sense la sobreagitació de l’era actual, que té com a màxim exponent aquell “dret a l’error” de Gasset que es reflecteix tan bé en el tarannà de les xarxes socials i que atribueix caràcter de reflexió argumentada i irrebatible, la piulada de torn carregada de lleugeresa. El debat sobre com ha de ser la Carta Magna dels pròxims anys no pot fer-se des de la vaguetat, sinó que s’ha de fer des d’un esperit de creure que, en contra de la idea hobbesiana, que l’ésser humà no és “un llop per a si mateix”. És a dir, com creia Rousseau, aquells que participin en el debat han de partir des de la consciència que hi ha un estat de bondat previ al contracte social i, en conseqüència, ser presents de la necessitat d’arremangar-se i parlar de tot allò imprescindible per traslladar als governants els requisits per acceptar el nou paradigma social. Des d’aquesta idea no hi ha cap debat que no es pugui obrir, des d’aquest esperit qualsevol temàtica a incloure en una hipotètica reforma es pot abordar per molt que, posteriorment –si així ho considera la ciutadania–, s’acabi tancant sense cap alteració respecte a l’actualitat. Debatre, proposar i escoltar-nos no pot ser mai cap problema.