On vas, Aida?

El passat dimecres, al Cineclub de les Valls, van passar la pel·lícula Quo vadis, Aida?, una cruenta radiografia del genocidi de Srebrenica (Bòsnia, 1995) on 8.372 persones d’ètnia bosniamusulmana varen ser assassinades per l’exèrcit serbi mentre els cascos blaus s’ho miraven amb passivitat i impotència. Aida, la protagonista, és una mestra d’anglès de l’escola de Srebrenica i a causa de la guerra, que ja fa més de 3 anys que dura, es converteix en traductora de l’ONU i alhora testimoni i víctima del que va ser la matança de civils més gran de la història contemporània d’Europa. La pel·lícula és una lliçó magistral que malgrat la duresa ens ensenya el que no hem de repetir, llàstima que només érem una desena d’espectadors. Des que els germans Lumière van fer la primera projecció al soterrani d’un bar, el cinema ha passat per diferents moments de crisi. Quan va aparèixer la televisió semblava que el cinema tenia els dies comptats i ara, després de la pandèmia en què moltes sales de cinema han hagut de tancar i coincidint amb la competència de les plataformes de streaming, el setè art torna a veure’s amenaçat i costa molt fer anar la gent al cine. Tinc l’esperança que el cinema sobreviurà perquè no veus ni sents ni experimentes la pel·lícula de la mateixa manera, en la pantalla gran que a la televisió, a més la qualitat del cinema que hem pogut veure, per exemple, durant aquests 25 anys de Cineclub, no té res a veure amb la que ens poden oferir les plataformes. Quo vadis és una expressió llatina que significa on vas, i segons la literatura cristina, és el que li va demanar l'apòstol Pere a Jesús quan el troba tornant a Roma per ser crucificat de nou. Aida, després de perdre tota la seva família, torna a Srebrenica per conviure amb les víctimes i botxins de la matança, per fer de mestra i ensenyar el que no ha de tornar a passar. Pel·lícules com la de Jasmila Zbanic ens ensenyen on no hem de tornar de nou. Una bona raó per anar al cinema!