Quan es trenca l'equilibri

L’altre dia vaig anar a veure el pare –95 anys– ingressat a l’hospital. La seva benvinguda va ser:

—No he robat mai en ma vida i en canvi ara ho faria...

—I ara? Què ha passat?

—Fa tres dies que demano una taronja; que me’n portin una, o un suc... Fa tres nits que somio amb una taronja o una pera... si fossin al meu abast les robaria... Quan es trenca l’equilibri tot és possible...

Les últimes paraules, no crec que m’anessin especialment dedicades. Formaven part d’una reflexió interna seva...

Vaig interrogar-lo per saber-ne més.

Només va afegir:

—Res. Que quan es trenca l’equilibri, tot és possible, fins i tot allò que no hauries pensat mai que podies fer... I sempre és així quan es trenca un equilibri...

No va dir res més. Es va tancar en un prolongat estat de mutisme i de tristesa desoladors. Vaig insistir prop dels metges per tal que se li pogués subministrar el suc tan anhelat. Què és pitjor? Morir perquè el cos falla pel cansament dels anys o de sofriment mental causat per alguna mancança que et rosega l’esperança?

Tres hores més tard, vaig sortir de l’hospital. Aquelles paraules encara rodaven pel meu cap. Ho han anat fent, sense parar, des d’aquell dia. Miris on miris, tot al nostre entorn s’està desequilibrant. Mirem el conflicte ucraïnès i tot el que representa com a trencament d’equilibris aconseguits després de la Segona Guerra Mundial!

No cal anar tan lluny: mirem a casa nostra! Durant el darrer quart de segle, les diferències socials han anat incrementant-se, arribant a extrems pròxims al trencament. La pandèmia no ha ajudat, tot al contrari! Però, no s’estan veient mesures que portin a palesar-ne els efectes de manera decidida: els més pobres, cada dia esdevenen més pobres, els més rics, més rics i estan desapareixent les capes mitjanes, les que, tradicionalment, han permès el sosteniment de les societats democràtiques avançades.

Quan es trenca l’equilibri tot és possible...