Era de la immediatesa

Ser impacient és un defecte que alguns tenim. Ara bé, és difícil diferenciar si la impaciència del segle XXI és un tret de la personalitat o és un resultat de l’exigència d’una societat que cerca la instantaneïtat. És una evidència que vivim en una societat accelerada, on tot ha de ser per ara. Només cal observar algunes de les accions quotidianes per adonar-nos de la tendència de voler escurçar els temps d’espera. Per posar alguns exemples: esperem rebre la informació de forma pràcticament immediata a través del mòbil, fem una compra per internet amb uns clics i rebem el paquet a casa en unes hores, els àudios del whatsapp els podem reproduir de forma accelerada, els vídeos publicats a les xarxes socials són cada vegada més curts i ràpids, etc. L’era de la immediatesa és fruit de la digitalització i de la societat de consum en la qual vivim i ens està provocant l’exigència de l’optimització del temps. De forma inconscient, tots ens anem encomanant de la pressa i anem adoptant sentiments d’urgència en tot el que hem de fer.

La immediatesa pot ser positiva en algunes situacions on clarament perdem un temps que podríem ocupar en altres qüestions, però viure en constant sentiment d’urgència ens comporta unes alteracions en els nostres comportaments. A banda de l’estrès que ens provoca, voler anar sempre de pressa ens treu el plaer de gaudir de les petites coses que fem al llarg del dia. Aquesta acceleració ens treu temps de reflexió, ens fa fer les coses de forma ràpida i sovint sense cura, i ens limita la concentració tan necessària per a prendre bones decisions, tant en l’entorn professional com en l’àmbit personal. Fins i tot m’atreviria a dir que, amb la cerca de la instantaneïtat, estem perdent la cultura de l’esforç.

Tots, poc o molt, estem atrapats en la cultura de la immediatesa i sembla que no tenim el temps d’aturar-nos per reflexionar perquè sempre estem lluitant amb aquest element.