La lliçó d''Alcarràs'

He gaudit molt veient aquesta pel·lícula. Gairebé del no-res però amb gran finesa, la directora (Carla Simón i Pipó) sap tocar la fibra de l’espectador. Amb tan sols 35 anys, ha gratat el cel en aquest treball cinematogràfic. Als seus inicis –amb Estiu 1993– també va voler reflectir l’entrellat del món rural del nostre país. Orfe de pares des dels sis, en van tenir cura uns tiets, a l’àmbit natural de la Garrotxa. No endebades fa palesa una intuïció i una observació analítica impressionants. Certs detalls són imperceptibles als ulls de qualsevol de nosaltres. Per això, animo i recomano molt no perdre-se-la.

Sap combinar espais, silencis i gestos amb un mestratge fantàstic. Sorprèn el sentit de la inspiració que traspua el guió. No m’estranya gens ni mica el guardó de l’Os d’Or a la millor pel·lícula, a la Berlinale d’enguany. Me n’alegro moltíssim per un altre motiu ben aliè: la nul·la visió i manca total de sensibilitat per part de les autoritats espanyoles pel que fa a la batussa de la immersió lingüística. Treuen un problema on no n’hi ha cap.

L’argument gira als volts de la família Solé. Fa 80 anys que conreen el mateix terrer i es disposen a fer la darrera collita. Vol ésser un cant envers la històrica pertinença d’una nissaga familiar a l’entorn. Tot superant remotes tradicions i malgrat algunes tensions familiars, vol remarcar la base cabdal de la cohesió del grup. Especialment en moments de crisi.

Contingut i embolcall marxen plegats en simbiosi perfecta. L’emoció que vol transmetre enlluerna i enganxa. Els diàlegs no enfarfeguen, ans al contrari. El joc íntim de mirades i gesticulacions, tractades amb força tacte, fa la resta. L’acció s’ubica en aquest poblet del Segrià, però val a dir que reflecteix temes d’arreu: les picabaralles interfamiliars, el joguinejar de la mainada i la sonsònia d’un estil vital empès per la riuada del progrés.

Ves per on, casualment el film comença amb uns nens jugant a la guerra, dins d’un destartalat Citroën 2 CV. Sense més, una grua se l’emporta. Un plànol que, no sabent-ho, ens n’evocarà la cloenda: maquinària pesant aniquilant el camp de presseguers per instal·lar-hi plaques solars i fotovoltaiques. En definitiva, la lliçó del patriarca del clan familiar que lluita contra la foscor del futur.