Personatges (XVIII)

El canceller alemany Otto von Bismark, principal artífex de la unificació del seu país el segle XIX, va dir en el seu moment que “Espanya era el país més fort del món, ja que els espa­nyols fa segles que intenten destruir-lo i no ho han aconseguit”.

No cal remuntar-se als desastres viscuts durant els segles XIX i XX per confirmar-ho. Efectivament, el seguit de guerres civils, absolutisme, dictadura, nepotisme i enfrontaments estèrils van ser una constant durant aquest període. Ara, en un context totalment diferent, continuem veient com l’impuls autodestructiu es manifesta en els intents de subvertir l’ordre constitucional mitjançant l’aprovació de lleis il·legals amb el pretext que aquestes representen la voluntat del poble. Però també amb l’actuació indigna del pare de l’actual monarca qui, sense donar cap explicació de les moltes irregularitats comeses, s’ha convertit paradoxalment en el principal aliat dels que volen acabar amb la monarquia parlamentària; per no parlar de l’actitud dels partits de l’oposició, anunciant repetidament l’arribada de l’apocalipsi.

Per últim, no cal dir que l’activitat frenètica de la policia patriòtica, espiant a tort i a dret sense cap control, ha acabat per dibuixar una realitat esfereïdora que reflecteix l’impuls autodestructiu del qual parlava el canceller alemany fa ja mes de cent anys.

Tot això només provoca la radicalització de la societat i el creixement electoral dels partits populistes i extremistes, ja siguin de dreta o d’esquerra. Quin és el remei? D’entrada, respecte a la legalitat constitucional i a l’opinió dels altres. No sembla tan difícil.

La millor definició del que significa aquesta actitud la va fer el gran escriptor triestí Claudio Magris quan va dir que és aquella predisposició de l’ànim que ens fa adaptar les nostres idees a la realitat, en lloc de forçar la realitat per acomodar-la a les nostres idees. Res més lluny del que estem vivint.